esdevingut fantasma qui bonhomiós somriu
recomencem-hi doncs.
no cal dir sisvol ni siau a la casa que abandonem
umflada com si pateix pèmfig
pertot arreu les bombolles d’humitat
asclades i, per les ascles, repixant-hi rovell
els racons florits on es regolfa la pudor a romàtic
els colors massa mòrbids
dels murs escrostonats
les malsanes salsitxes penjades al trebol
muricecs qui hi periren anys ha
se’n desixen cassigalls corromputs
que espeteguen com llimacs
damunt les piles de paper.
les piles i piles de papers
distesos per la pluja de les goteres
amples i llongs ara com llençols
desmaiats, desmenjats
menjats per caragols.
menjats per caragols
i larves més lívides, sense closca
tots els meus versos, ah, i aquells retrucs
sensacionals, piles i piles
paràgraf rere paràgraf
narrant boges aventures.
tot tantes de vegades repetit
bah, un muscleig
fem-ne no res
ni ens tombéssim pas a llambregar
què hi roman
despulla arnada, sense cap altra utilitat.
fem-ne abstracció
ens n’oblidem, piles i piles
i, com qui hi sura
descolorit com el paper només xop de pluja
som-hi a ocupar el nou indret
lleugers, rejovenits, com ànima
qui abandona un cos
fet malbé
casa que cal buidar
massa marcida.
com pètals de flor qui es marcí
s’eslleeix tanta de recopilació
de saviesa
obsoleta.
sempre som nous.
abandonem-hi els rifles que ens llegà
el pare com tornà de Crimea
deia, i prou raó que tenia:
“només et respecten si tens calers
sense, només si vas prou armat”
mes on anem ni armes no hi deuen caldre
tothom hi ha d’ésser molt més espiritual
cossos de paper escrit per les mateixes
faccions, fesomies
del ver començament
recomençat
recomençat.
somrigut
el pit com la proa
a proeses degut
vaixell fantasma
molt més lleuger
sense nòlits ni nelets
despecec, deseixit
entusiasmat.
|
