vellúries t’estridulen el trajecte (3)
1. Primícies tothora
És ben abellidor recordar
plaent-s’hi
petites esdevinences
d’ahir, d’abans-d’ahir i de demà
ocorregudes suara en el benésser.
És ben abellidor d’anar en tren.
És ben abellidor recobrar pans
que d’altres troben massa vells
i menjar-ne pessic a pessic
potser com cap colom.
És ben abellidor en bonhomia
bromejar amb els amics
ni que fos només per un quart d’hora.
És ben abellidor sempre
pertot el món
de jeure amb la dona d’altri.
És ben abellidor de pagar per la llet
amb canvi, centimet a centimet
i, damunt el taulell, errant-nos-en
tant el vailet com el tit
sense treure’n gaire al capdavall l’entrellat
i dient doncs pse, tant se val
al capdarrer no ve pas aitampoc
d’un centiment, sobretot quan
tornant pel caminet
això de la llet: blanca memòria
que s’enfonsa fins la gènesi.
És prou abellidor a tota edat
de zero a l’infinit
de jugar amb aqueixa joguina
(i que hom t’hi jugui
per poc que puguis) gloriós invent
que se’n diu sexe.
És ben abellidor seure al Sol
i compondre un poema
afable tot saludant
la gent qui entra i surt del cafè a la platja.
2. episòdic, entre trams
així com qui roba
de la taula de la cuina
de tota una pila magnífica
posada en plàtera dibuixada
amb motius clàssics als marges...
així com qui en roba
(de la pila a la plàtera a la taula)
el préssec més prohibit
un préssec de campionat
gairebé de decoració
massa verd
mes deliciosament vellutat...
així com qui el roba
d’esquitllèbit
alhora que la sogra rep visites
i segurament els el voldrà ensenyar
voldrà presumir’n
més tard, a l’hora dels llevants
i t’esmunys
a llur esquena, cap a l’excusat del replà
a fer-hi (al presseguet verós)
un mos molt elevat...
així aquell qui d’estranquis
llepa, vigilant-hi molt
una fufella
un conyarró
massa verd
deliciosament vellutat
(llepolia torrada
delitós xicalori d’entrecuix
qui et crida amb insistència perquè
en acabat d’un cop sobtat de maixella
el roseguis ben rossegat)
d’amagatotis de la sogra...
d’amagatotis de la sogra
(i de totes les sogres o bòfies
de qui els ulls encarcarats
penetren com fiblons de verins
sense vaccins
d’ençà que l’humà es torcé
cap a la repressió i l’amargor)
i ara enraona massa fort
amb les visites
rient sense solta ni volta
perquè voldria escridassar’m...
perquè voldria escridassar’m
i les mateixes lleis ximpletes
que perjudiquen tothom
perjudiquen les sogres d’enveja
i frustració ennuegades...
escridassar’m
quan se n’adona
per la porta que es bada al replà
què hi duus a les mans
(conyarrí verós de cardinal mossada)
i puges cap al terrat
episòdic, entre trams...
al terrat
al terrat
a estar-t’hi sol amb el préssec de campionat
de qui l’aspror, l’agror, delitoses
(sardanes orgiàstiques)
et fan ballar encara les dents...
amb el préssec
amb el préssec
amb el préssec de campionat, doncs
per a tu tot sol
per a tu tot sol
mig mossegat a les mans
lluent de l’encet recent
regalimós
demanant-te’n més
demanant-te’n més.
3. deesses en flor
per llàgrimes d’ànima arrossades
que llargues les hores
i fugissers els anys!
(many moons to make an hour)
amb una hora en tens prou
i massa
per a ficar-hi tota la teua vida de vell.
s’escola cada lluna al buf
de la marinada
i amb quatre cacauets a la butxaca
i un posat d’orangutà
seus sol
tan lluny com pots dels bancs del si-no-fos
de les fortors dels pixums encomanadissos
i de les banalitats
i les excuses que et sorren
massa a la bestreta i a l’estreta
com taüt de plom.
amb quatre cacauets
posat d’orangutà esfondrat
amb cara mig enriolada
i “amb ulls de llop”
menja’t les jovencelles
caòtica temptació amb cames
tan a prop i intocables
tots els remeis cridanerament
i bellament
embolicats en figures
de mareig.
llur mel d’entrecuix
aixarop de jovenesa
font d’immortalitat
que la crueltat et veda
d’un estrany acunçament
escanyador
i, sobre, del tot desastrós.
sempre te’n foties dels vells
ara que n’ets
te’n fots de tu mateix
i et prenen girientorn
per tocat del bolet
potser un pèl perillós.
copses llambregades
de bòfies vocacionals.
tots els goril·les mortridors
tothora al saltador virtual
del crim institucionalitzat.
formiga esgarriada
per les òrbites còsmiques
“et mors d’una puta vegada!”
criden els trepitjadors.
aquest congreny et constreny
i t’impedeix el bleix
i et bandeix lluny de la font.
tots els goril·les sense imaginació
maligne boldró
et salta al cap per a xemicar-te’l
amb peus botats de marabunta
esbojarrada.
maligne boldró de mitgesmerdes
sempre a l’aguait
com pirates amb els ganivets
de les lleis llencívoles entredents
i les falornioses decències
com simitarres.
així s’organitza la societat
d’un món per l’odi
indòmit
condemnat a l’anihilament.
maligne boldró
es forma ipsofacte
cada maó i cada dau de pedra
i cada llamborda en crea cap
(maligne goril·la)
en fresa espontània
supèrflua i innombrable.
se’t fotrien damunt
a fer-lo trits, el teu esquelet
qui deu servar tanmateix
l’animeta més viva
surant part dessobre
d’aquest barral de merda
on xauxinen els repressors.
rosega un cacauet
i descompta’t amb la lluna
qui ara treu un nas
mocós de vell
rere un caire alzinat
a dir: no hi sóc
no hi sóc
mai no hi fui, capsigrany
només espiava
falcó glaçat
rere les cortinetes de la nit.
|
