Et diré adéu [Lament d’en Poe girat p’en Gratulls] Et diré adéu Et diré adéu amb un bes als ulls I mentre els passeig entre els esculls Et confessaré que me n’adon, Que no s’erren pas en aquest món Els qui diuen que sols somni som. La fe m’omplia de gom a gom, Ara em trob buit, Com ara duit A caire de foscor. A frec de la buidor, Veig tots fondre’s els meus jorns En les nits de sons pregons. No som altre doncs que somni Fos endins d’un altre somni...? Què hi faig sol doncs en aquesta platja Que el vent a la revolta encoratja? M’hi mantinc, bufetejat; A la mà serv un grapat De sorra que se m’escola: Poca cosa, i s’esmicola Gra a gra cap al pregon. Haig de plorar com veig com se’m fon Entre els dits el poc cabal de vida: Cada gra per l’onada que envida Sense pietat i constant Cruspit com qui diu somiant. Somiant, doncs, com qui somia que viu I és, com tot, somni dins somni d’estiu. |
bisbètics escunçs s'esdevenen justament al fres - indret a pondre-hi -