Qlar Qrim 92

Qlar Qrim Qatalà XCII

Incomesos comesos incomesos


Quants de crims incomesos no he revelats en els meus moments eixelebrats?

En privat desdic la dona qui en públic ha dit que de jove “m’entenia” molt sovint
(potser durant èpoques d’alta activitat cada nit i tot)
amb ma mare!

Gairebé tothom m’esguardava ara amb urses i rufes de fàstic.
–No pas que mai cardéssim;
no sé pas d’on on ho has tret!

–Tu mateix m’ho contaves amb pèls i senyals!

–Doncs em sap greu,
mes no n’hi ha ni punt, de veritat; tot falòrnia.

–Tant se val, la gent se’n reien;
per què t’ha de neguitejar ara ja gens? Tots ho trobaven típic de tu.

–Això no trau que tampoc no és cert.

–Buf, això rai, tu! Qui et creus que encara hi pensa?
I no pas que abans del petit incident tinguessis gaire “bona premsa”;
amb les bestieses que dius sempre.

–Dic sempre bestieses?
Quan? quan...?

–Tot d’una et poses a dir-ne; disbarats rai;
doiut com tu sol, desbarres sovint;
ah, mes si ningú et desdiu, llavors t’hi fiques seriós, i hi insisteixes,
i tot seguit et vols fer perdonar, i somiques, sanglotes i tot;
i trobem, quan ho dius, que fet i fet podrien prou ésser coses viscudes, oi?
Les presentes i esdevenen força lògiques i certes
(per a tu si més no)
i algunes doncs (pensem) no podrien sinó ésser veritat,
car són revelacions, revelacions...
revelacions molt íntimes,
que et surten del cor, que et cal esprémer de l’ànima afligida,
per tal d’alliberar-te’n, per tal d’estòrcer’t de llur pes,
llur llordesa, lletgesa... llur brutícia, llur culpa, oi?

–Són crims incoats,
escalaborns de crims mai no acomplits, ni duts a cap mena d’esplet.
Potser... potser no hauria de dir mai més res;
se m’escapen les mitges veritats, els somnis (o els malsons) irrealitzats.
Callaré... callaré.

–No callaràs; ni que et tallis la llengua.
Hà! Si jo no sé qui ets, tu no saps qui ets.

–Ho sé, ho sé; sé el que he viscut.

–Només saps el que t’empesques cada dia de nou;
la resta, allò que t’empescares adés, només ho sé jo,
i els pocs qui se’n recorden, de tots aquells
als quals els n’he revelades... porcions... fragments.
Només amb mi ets sencer. I sincer.

–Però sóc molt menys criminós que no em dius!

–No, no; n’ets més, tret que sortosament (per a tu) te n’oblides;
només et sóc rebost o dipòsit perquè no et perdis del tot.

–De debò? de debò...?

–Creu-t’ho, posa-t’hi dempeus.
Ep, i ara moixoni; tinc son.

–Bé... bé... Agraït, mercès... Agraït...

–Xst!


~0~0~


Ocell nerviós (1)


Quan mon amic bessó i jo veiem novament el mateix tros de femta de bòfia aturat autoritàriament a diferents indrets, com si el bordellevat fos individu ubic, sempre amb la mateixa carota ignorant de tres déus, ens n’adonem que no pot ésser el mateix, que és cada cop un pàmfil de diferent, i que cada borinot és doncs bessó de l’altre. I aleshores hi caiem. És palès que tothom es repeteix il·limitadament. Que no hi ha individus únics. Que de fet només hi ha quatre o cinc prototips d’individu llavors infinitament reproduïts — hi ha, com dic, el bòfia feixista, sempre segur, en la seua inòpia, que tothom s’ha de quadrar per força als seus designis estrets i repressors; hi ha el merdetes administratiu, fanoc, supersticiós, obsedit, sempre omplint les normes, formularis i paperots d’acord amb les més restrictives lleis de l’embut; hi ha el llepaculs estiracordetes, cruel i bavós, sempre servant l’arma dreta i prest a obeir les ordres dels atuïdors de vida; hi ha el delinqüent, brètol bajà, banyat d’autoodi, sempre disposat a fer mal, sobretot perquè a tornajornals els altres li’n facin de pitjor; i hi ha els altres, gent, com mon amic i jo, qui a cap enganyifa no s’han apuntats; que només hi som per tal de veure, sense gaires esglais, com tot no es va descargolant, sempre amatents a fotre el camp tantost l’embolic no esdevingui prou deleteri.

Ens n’adonem alhora que tot el que diuen els diaris i les lletres, i tot escrit i discurs parlat o projectat, es redueix a dos o tres paradigmes d’on la resta no són sinó lleugerament modificades reproduccions.

Les lletres que la meua dona rep aquests darrers dies, d’un antic amant qui feia quaranta anys que no veia ni de qui re en sabia, són, amb els seus dibuixets bufons i críptiques redaccions amb grafies estranyes d’opacs llenguatges remots, exactament iguals, o si més no amb variacions gairebé imperceptibles, a les lletres que el mateix cap de tartana no li enviava fa doncs quaranta anys.

Ei, i el que diuen els diaris d’avui mateix és exactament igual, o amb petits retocs sense importància, al que deien els diaris de fa quatre cents o quatre mil anys — les mateixes ximpleries, les mateixes falòrnies.

Només canvien de mans (i les mans són les mateixes) els mateixos trofeus. Els trofeus de l’antiguitat, els trofeus del futur. Els àpats de demà, els d’ahir. Els iconoclastes, en trencar una ídola, en esmicolar una imatge paradigmàtica, en construeixen alhora una altra amb els mateixos elements, pastats ara potser una mica a la biorxa, guerxats d’eix. Amb el temps, els iconoclastes esdevenidors destruiran la darrera ídola perquè, si fa no fa, lleugerament esbiaixada, en reaparegui l’altra.

Encallats en roderes immutables, els prototips qui no s’envolin part damunt de l’ordenat, estan condemnats a ésser repetits per l’eternitat.

Mon amic bessó i jo ho aprenguérem, i tanmateix de què ens serveix? Assagem de pujar prou lluny per tal de deseixir-nos-en, vull dir, dels límits de la gàbia, mes un cop d’inopinada brèndola al cap sempre ens mena, molt cansats, de bell nou avall.


Acròbata sardònic qui, presoner amb manilles,
emmanillat i tot, llunyedà t’esmunys;
si llavors giravoltes per alçades d’àligues,
bòlid distret que transitava el cel
de trascantó et perxava i, poll eixalat,
d’aquest cantó de cleda, al corral recaus.


~0~0~


Ocell nerviós (2)


Sóc com l’ocell qui nerviós fuig
Tantost veu la maror creixent

La gent qui a qualsevol indret
Es reuneixen ungles esmolen
I ullals sense ni sovint adonar-se’n

Si les onades de fatuïtat em duen a ofec
Hi ha vegades on el conflicte s’obr

Sangloten de cony les esfereïdores dones
Qui per menys de re esdevindrien mènades
I erts i agressius els vits de certs mascles
Amb ulls de basilisc gresca demanen

No hi prendré mal si lluerteig lluny
I un contra un davant la immensitat

O arraulit solet fins que despesa
No s’ha fosa la caòtica vanitat
De tants de trons ni llamps guiats
Pels escanyadors parasitaris instints

Llavors natura apaivagada
Mostrarà clars horitzons prometedors

I sé que no volaré mai més prop
On es congrien les munions
Que d’esquitllentes en lleuger refrec
Si encuriosit em jaquia temptar

Ni n’envejaré mai la tensió
Pudent de corrupció incipient
Car avesat sé que on massa es congrien
En indret ample o pocs en tancat
Se’n segueix malaltia de proximitat
Que imminent vol resoldre’s
O gradual en galopant cadàver.


~0~0~


ocell nerviós (3)


cambres d’alts murs i alts armaris
finestres altes d’on els crits de les llunyanes mainades es filtren a onades
cambres coltes
ara en renovellat silenci mes adés quan érem joves d’enrenou curulles

les nits s’encenien amb els esbojarrats amunts i avalls
i els xipolleigs salvatges
dels fugitius gitans i d’altres ardits genets qui fins ran de costa
i entre els pilots d’escombraries a mig podrir colcar-hi solien

i jo si puc a peu, corrent, estort, escàpol
entre varec i brutícies on cuidava enfonsar-me
i saltant els sinistres embalums de foscs llangardaixos
per llapons relliscosos trobant-me sovint massa prop dels ferros
de les repicants peülles dels embogits cavalls
qui em fregaven arran en llurs suoses esbufegades corregudes
d’on, tot i escallimpat, el cor m’atiava a fer-me córrer més fort...

qui tornés ara als oblidosos anys dels perills on tot era aventura
on la mar no es pansia i servava misteris el polièdric port!


~0~0~


Hem de parlar de la matèria (1)


Ni de les tovalloles i els mocadors
Les actrius i les models
Les venerades antiguitats
vistes en somnis i en realitats
Hem de parlar de la matèria

Ni de les malalties greus
Ni dels nyèbits carismàtics i llurs peripècies
fora dels estadis
Ni dels rius i les barques
i els públics bocabadats
Hem de parlar de la matèria

Ni de les entretenidores amistats
Ni dels canvis de potestat
Hem de parlar de la matèria

Ni del pa gord ni de les esporàdiques aparicions
Ni dels coratges bords
Hem de parlar de la matèria

Ni de les espontànies ficades de cullerada
Ni dels mecanismes sobtadament
mesos en condicions
Hem de parlar de la matèria

Ni dels cels d’espetegadors estels
Ni dels vehements recels
Hem de parlar només
de la matèria.


~0~0~


Hem de parlar de la matèria (2)


Soldat molt nafrat
I ja moribund
Vora el clot nauseabund

Sóc l’antic guerrer
Em dic Lucreci

He musclejat
Què voleu que confessi
Si no crec en pecats?

Ah, i màter, màter!
De cridar me n’estaré

Matèria, matèria...
Empès al llord pou
Mormolaré...

I prou.


~0~0~


tot s’acaba com dius prou


ni gaura ni enjòdol ni empallec
ni taparot ni cap altre embaràs
de biela ni de nan còsmics
no t’obstrueixen el passatge

tu ets el vehicle i el garatge
tos fars no són pas anòsmics
com bords oronells d’inert nas

t’ensumes i fins veus ben a frec
ton sest o fitó al cul del bou

faràs coster o l’endevinaràs
i seràs el millor o el més xerec
fiblant o no fiblant al varengatge

tant se val em cag en l’ou
tot s’acaba com dius prou!


~0~0~


text


cada full n’és bosc
on gens no m’esgarrii
ni mai m’és laberint

prou sempre m’hi encamín
arrelut als marges

on tot més clar s’hi tasta
sense enfarfecs ni ambages.


~0~0~


tren d’anada


sense ormeigs ni bagatges
tren desbocat et duu enlloc
ningú de re sabent-te’n dir raó
(i en acabat qui els entenia?)
alhora la cara et pruu bon tros
t’hi grates tothora amb desfici

ja al capdavall a la garjola
mentre el cap sura en cable
damunt la selva i els meandres d’enjondre
vols convèncer la dona al jardí clos
que en escapolir-vos-en
si molt convé tothom hi guanyava pler

mes ella amb el seu parlar estrany
sembla fer continent de respondre’t:
“quin malentès no fóra (desconegut)
si gens no t’entengués!”

fins que al capdavall el cap de la presó no reapareix
i sap que re no ha estat trastocat
que tot roman en cunç
i muscleja: ai incompresos cabassos!

comcals però... i esperant nets
i amb nous humils bagatges i ormeigs
la remota arribada del tren esclet
que ens durà plegats i de dret
a clar territori entès.


~0~0~


sóc qui sóc


sóc qui sóc
fragant, flairós,
del copròfag llepolia,
com cagalló caigut entre vies

amb un cert quequeig de l’ésser,
amb un cuquet de l’orella sovint a frec de follia,
de malaveranys estalvi,
paint monotonies

sóc qui sóc
cargol traient banya,
esquiant cua marrida amunt del boc al jaç,
fent moms i llengots als absorts arbres del costat,
a les congregacions de carrinclons fidels qui hi rauen,
qui s’agrumollen com gralles contra l’esparver
sempre reinventat

tot és tan divertit
i tediós alhora,
mortíferes societats de temes exhausts

sort que no m’hi volen,
eixalat,
o sense trompes de sucar-hi sucs,
o sense facultat per al bon bel

sóc massa antic
acabat d’ésser cagat i tot,
sóc en Geront, no gens deontològic,
amb les xinel·les ratades,
llepant a cap relleix salabrors malbones,
per cap rebuf ni retret mai no prou desencantat,
encadenant rabeigs
en tolls de pixarades

sóc qui sóc
suc en sac
sí que sec i a sacsades
m’aixec per a anar a veure què cau
dels arbres de la vora

sóc qui sóc
recollint fruits qui cauen com ous
d’on horrors molt còmics ara i adés desclouen

sóc qui sóc
espiant pluges,
sempre acollonit,
i llavors eufòric

sóc qui sóc
cauen gropades,
passen esbarts ramats eixams...
bufen ventades,
i en acabat del xerri i la calamarsada
i de les destruccions d’huracans o aiguats,
de terratrèmols i catàstrofes,
full nou no em diu el mateix: bada-hi,
tot el que s’hi escunça ho fa a batzegades,
seguint exactament el teu esguard
que et quequeja com l’ésser

passen eixams
tremola la pàgina
hi foradaria amb una bona punta de llapis
tret que tinc por que tot no sigui idèntic al que és ara
i que jo no sóc sinó qui sóc

abandonat en via
cagalló al cel
veient-hi i no
cul de vagó

quequeig de full,
quequeig d’esbart,
vel rere vel,
trepitjats per soles,
impressions als ulls,
enlluernaments d’imatges mentals,
quequeig de l’ésser,
en raja i no en raja

sóc qui sóc
amanit amb mosques.


~0~0~


Contra efímers estrúmbols llibres perennes


La gent llençaven tots els llibres
perquè tants de repel·lents estrúmbols i merdetes tecnològiques
els havien escurçades esfereïdorament les vides.

Només els vells teníem prou energia
per a anar escalant les piles i piles de llibres
abandonats a les cantonades
on en triàvem
posant alhora en perill els nostres cossos
entre els cingles espadats de les piles inestables
entre les empentes i els sobtats allaus
on cuidàvem caure i rompre’ns els colls estrebats
d’uns caps que meditaven els millors exemplars
i alhora gaudien de l’esplet i la collita
providencials de llibres lliures
per la vida que de franc ens afegien.

Car la vida és llarga
la vida és llarga
dèiem als incrèduls marrecs qui perduts es desmenjaven
per les ciutats enfebrades de llargues avingudes sense eixida
amb milions de vehicles o ferralla amb rodes
sempre xiulant-hi en llur inútil vaivé.

La ciutat benaurada és plena de llibres de franc
i de benèvols carrerons sense barreres ni duanes d’extorsió
ni els enjòdols insofribles de màquines qui nafren
cada seny i sentit
i només val la pena barallar-se
i si cal àdhuc morir relliscant
pels llibres escollits d’edicions...
o prou rares...
o (per entranyables fal·leres moguts) fort cobejades
car la vida és llarga
la vida és llarga
i un cop reomplirem les cases velles de velles edicions
veureu si descansarem dels nostres treballs
amb gaudi prenys de reminiscències de lentes hores enyorades
i encara endolcit sense sorolls en el colt silenci
per llur car contacte
que ens allarga el lleure
fins a horitzons rutilants de consols incansables.


~0~0~


Planeta condemnat


Em vull eixit a corre-cuita d’aqueix planeta condemnat
malmès a cap forat de cul inquiet de firmament.

Totes les dones qui hi han romases hi són lletgíssimes
i les poques qui ho són menys esdevenien bacives.

En tot cas amb cap no es “casava” ningú
si no fos a bec roent de llurs trabucs tribulets.

Els nounats qui descarreguen són monstruosos
o l’espitxen instantanis com larves efímeres
qui no assolien sinó a mossegar-se els cervells
amb llurs ullals llargueruts esbiaixats en folles cruïlles.

N’hi ha qui neixen amb potes de porc
i només aprendran mai d’esgüellar estentoris
i llefres roseguen incessants fustes
i metalls i lloses.

O inviables en neixen dos o tres alhora
densament entortolligats per la panxota
amb dos o tres torsos doncs i dos o tres caps
i dos o tres parells de braços i cames.

O semblen els nounats botits godalls si fa no fa
tot grocs d’un groc envejós i foscant
tret que encontinent s’umflen i umflen ofegats
fins que somrient ans obrint a la fi els àvols ullets
tot d’un cop en trit farnat t’han esclatats.


~0~0~


Adéu, Aristarc


Era al jardinet de la casa de vells on la vídua del senador em retallava cabells i barbes — fou la seua idea, un dia temps ha on se’m va oferir a retallar-me’ls, i amb aquella familiaritat aviat jèiem sovintet junts; no pas tampoc que, jaguts, féssim mai gaire cosa, car els anys eren feixucs, mes la dona, als seus vuitanta i cassigalls, feia prou goig, i guardava sentors delicioses de dona — doncs, com dic, era ella, la vídua del senador, qui, mentre em retallava barbotes i cabells, em deia que li havien tot just publicat un article al diari més important de la nació, honorant ella el seu marit, l’antic senador difunt, i sobretot les seues antigues, molt progressives, propostes de llei, ara essencials per a la supervivència del continent, i llavors, doncs parlant parlant, com fan els barbers tan xerraires, encara em deia que si m’havia presentat per al film que feien a casa nostra mateix, que hi volien vells ben barbats per a jeure en un llit d’hospital on s’hi esqueia una escena cabdal, amb el savi patriarcal de la família; i jo dient-li que ja em presentaria, que no retallés doncs gaire... I, efectivament, allí em veig, jagut a un llit, amb d’altres tres llits ocupats per tres companys meus també magníficament barbats com jo, on fem veure que som malalts amb malalties de vell en un hospital per a vells, i ara apareix l’actor, senyorial, amb la barba més collonuda que mai et poguessis esmar, llarga fins al melic, espessa, amanida amb tots els grisos més lluents del món, i de mantinent s’ajeu al seu llit vora la paret i es posa a assajar el seu llarguíssim, molt prenyat, discurs, on analitza el destí ineluctable dels humans i del mateix cosmos, tan badoc i mal conjuminat, on si cap fórmula matemàtica es desvia mica, tot fot el camp a can pistraus, i, esguardant-me l’heroi, em ve una inspiració; atansant-me no pas gens conspícuament al cap d’un meu company amb qui sempre la fem petar, li dic Em sembla que és en Bradford Dollboy! No en feia pas pocs, d’anys, que em pensava que ja era mort! I en aquell instant el director diu Action! i en Bradford de la barba imponentíssima es posa a declamar les seues frases plenes del seny sublimment sublimat de les savieses congriades durant els escassos segles més intel·ligents i desesperançats, i veig el meu il·luminat company que, com vella serp, se m’esmuny part damunt, i s’esmuny part damunt del llit del meu company més atansat a l’actor qui declama i, encara serpentí, se li ajeu al costat, al costat del gran Bradford, i li comença d’acaronar la barba, i li diu Bradford, tens la barba més envejable ans cobejable mai concebuda per bell visatge a l’univers! I veig que el director atura els qui voldrien interrompre l’escena, tret que ell se n’adona que aquella intromissió és genuïna i afegirà un toc d’emoció encara més gros al seu film molt carregat de pregons temes intel·lectuals. I a poc a poc, els vells ens hem adormits, si més no el company qui acaronava la barba d’en Bradford, content al seus braços com un infant de pit tot just nodrit, i jo, qui abans d’ensopir-me del tot he recordat l’article a la revista del campus del costat de la casa de vells on hi havia dues fotos tacades d’un blau roent, la primera deia “It’s not a miracle; it’s Magnetic Rust”, i mostrava, la foto, un dels edificis del campus, el més alt de tots, amb una taca de blau roent al bell mig, que, segons qui l’interpretés, sobretot qualsque ments ignorants, és a dir, supersticioses, hi podrien haver copsats contorns de figures religioses, o d’extraterrestres enfellonits i molt comandants, o d’esperits monstruosos i fugissers, mes que només tot plegat eren taques informes, si fa no fa agrumollades en un sol gros grumoll; i l’altra foto era d’una munió de gent travessant un pas de vianants i, damunt un fragment de la munió de persones, una tacota semblant s’hi estenia, també doncs de Magnetic Rust, segons la revista, tret que Magnetic Rust, en les dues avinenteses, ho escrivien amb el mateix blau pregon tot cremat que en feia la lectura força difícil, per això llavors pensava que no, que no hi deia, Rovell Magnètic, que hi deia segurament Magnetic Rests, és a dir, Restes Magnètiques, tret que tampoc no semblava pas que hi havia lloc per a la S final, i que no, que allò que hi deia en realitat era Magnetic Rest, és a dir, Repòs o Descans Magnètic, repòs darrer, és clar; com si allò fos, de cada grup, la taca morent, el cementiri d’elefants del camp magnètic, el lloc on el camp magnètic de cada congregació de coses venia a morir; volent dir, tot plegat, que els camps magnètics de l’univers s’anaven morint d’un en un, i alhora tots ensems, en cada amuntegament de matèria, d’on que... d’on que, ben aviat, tot se n’anés en orris... els ocells i insectes no sabent pas on volar ni anar a espetegar... els planetes, astres i estels perdent llurs eixos... com baldufes pets... i les llums mateixes apagant-se pertot, per tot el firmament... fins que tot hauria de tornar a ésser foscor... foscor i caos... i no re.

Quan m’he despertat, la pel·lícula ja s’havia acabada. Ni d’en Bradford Dollboy ni del director, no se’n veia pèl, però els meus tres altres companys bellament barbats encara dormien a llurs llits estrets, com angelets. La vídua del senador era al costat meu. Era ella qui m’havia despertat. M’ha dit Som-hi, que el món s’apaga. M’ha dut de la maneta fins al jardinet, m’ha fet asseure a la cadira alta que emprem quan em fa de barber i m’ha rapat al zero, m’ha xollat a la xinxola, com si tornava a ésser tot xitxarel·let a l’exèrcit. I llavors hem romasos estretament abraçats, durant llargues hores, durant tot el que romania de nit, i l’endemà, on el Sol ja no tenia força, i la foscúria romancejava, i ambdós ben arrapadets, besant-nos lentament, ja com si els nostres cossos es fonguessin mutus, i hi romaníem tan enamorats, fins que la dúctil excel·lent escultural senadora no ha dit, exultant... Ara, ara! Perquè es veu que al pol dubtós i incert a la coroneta de la meua clepsa, el miracle del cementiri relluent del morent camp magnètic del meu cervell pampalluguejava com trèmul braseret d’estosegosos focs follets. Adéu, Aristarc, adéu... suggeria llavors, llunyana, la seua molt dolça, calda, estimada, veu.


~0~0~